Panells de l'exposició
Centenari Mercat Vell: Moncada entre dos segles

Continuem recuperant document de gran valor que estaven perduts per l'arxiu; en esta ocasió li ha tocat als panells de l'exposició del Centenari del Mercat Vell: Moncada entre dos segles coordinada per Rafael Chorro Gascó i promoguda des de l'Ajuntament. És una exposició que consta de huit panells impresos que podeu consultar fent clic sobre la imatge de l'esquerra. En ells trobem text i diverses fotos relacionades que hem transcrit i reproduït més avall amb tota la qualitat que hem pogut.

La celebració del Centenari del Mercat Vell és un moment interessant per a Moncada pel caràcter profundament social que té un espai com l'antic mercat.  El resultat és un fresc general que inclou informació sobre la construcció del mercat i sobre la forma de vida a Moncada en el canvi de segle entre el XIX i XX. Esta és l’estructura de l’exposició:

  1. Presentació.
  2. Moncada. El creixement del poble en cases i habitants;
  3. El mercat. Luis Ferreres, l’arquitecte. L’aspecte humà del mercat, però també el tècnic.
  4. L’economia local. L’aigua. L’activitat econòmica, articulada al voltant de l’agricultura però orientant-se de forma incipient cap a la indústria, i amb un bé determinant com l’aigua que enriqueix a tota la comarca;
  5. La vida diària. La vestimenta. L’alimentació. I els rols de l’home i la dona (que, com veiem a les fotos, estava present a la casa, al camp i al taller);
  6. Festa, música i religió. L’altra cara del treball.
  7. Les grans famílies: Moróder i Olmos. El trenet. Les grans famílies propietàries de Moncada, que mantenien una relació patriarcal amb els habitants del poble, com a patrons però també com a benefactors;
  8. València. Espanya i el món. El context del poble, que es trobava en una situació de conflicte social quasi permanent.

Al llarg del text hem afegit les imatges que apareixen als panells, excepte en alguns casos en què la qualitat no permet entendre la imatge. Els documents que reproduïm es corresponen amb les dels panells, però han estat digitalitzats a partir de la publicació del llibre que es va fer amb ocasió del centenari [Chorro Gascó, Rafael (coord.) (2008), Centenari del Mercat Vell: 1908-2008. Edició de l’Ajuntament de Moncada]. En dos únics casos hem substituït les imatges: la del rajolar, que en els panells és diferent i que no hem pogut trobar, l'hem sustituïda per una altra imatge d'un rajolar que apareix al llibre; i en les imatges de l'Exposició Regional Valenciana de 1909, tant el cartell com el fragment de teixit de Garín els hem substituït per la mateixa imatge però en color i amb més qualitat. Hem respectat també els peus de foto que apareixen en els panells, excepte en aquells casos en què el llibre ens dóna dades com el nom de la persona fotografiada, el lloc o la data. En ocasions hem combinat els dos peus de foto i hem trobat que hi ha algunes discrepàncies en relació a les dates, encara que solen ser diferències de dos o tres anys que no afecten especialment a la interpretació de les fotos.

 

CENTENARI DEL MERCAT VELL:
“Moncada entre dos segles”

PRESENTACIÓ

El Mercat Vell ha sigut i és un referent en la vida de Moncada. Ara complix cent anys de la seua construcció i l’Ajuntament de Moncada ha preparat diverses activitats per a esta celebració donant-li la importància que només se li atorguen a esdeveniments en la vida d’una ciutat. L’exposició “Centenari del Mercat Vell: Moncada entre dos segles” arreplega distints aspectes de la vida diària de la nostra ciutat, llavors poble, de manera que ens ajuda a comprendre la importància que va suposar la creació i la consolidació d’un edifici i un lloc tan important i emblemàtic per a tots.

Quan es va construir el Mercat, a Moncada es vivia bàsicament de la producció agrícola pròpia i dels treballs “a jornal” per a les grans famílies com els Moróder, Almunia, Olmos... que posseïen la majoria de les terres de cultiu.

L’arribada del “trenet” va suposar, no sols per a Moncada, una revolució social i econòmica, permetent el transport de persones i mercaderies i provocant una importantíssima transformació en la vida diària.

Entorn de 1900 el poble de Moncada va començar a experimentar els avanços del nou segle: major educació, llum elèctrica, servici de bombers, la construcció del nou Ajuntament, del Casino-Musical patrocinat per D. José Moróder Peñalva... També van començar a disminuir les epidèmies de còlera i tifus com a conseqüència d’unes millors condicions higièniques.

En esta exposició podem contemplar els documents de l’any 1904 relatius a la memòria de la construcció del Mercat. L’execució de tota l’obra va costar 21.443 pessetes, sent el seu arquitecte un dels més prestigiosos de València, Luis Ferreres, natural de Xàtiva i arquitecte de la ciutat de València.

A partir d’este fet va continuar refermant-se “la Plaça del Mercat” com el que havia sigut des de feia ja molt de temps: el centre social i econòmic de Moncada, punt de trobada de la vida quotidiana.

Van transcórrer les dècades i la plaça va passar a cridar-se del Mestre Palau i pel Mercat van passar generacions que van mantindre viva l’activitat comercial. Moltes són les persones que han estat allí pràcticament tota la seua vida: “les Xesuses”, “la Nava”, “Guala”, “les Mulles”, Encarna de Vinalesa, Valverde, Fort, Justa i Emilio, Magda, Martínez... També dones i hòmens de Benifaraig, Carpesa i Vinalesa i tants i tants noms més que componen una llarga i entranyable relació.

El Mercat va estar en actiu fins abril de l’any 1977. Allò per al que es va construir havia quedat relegat per a donar pas a un altre fi, no menys important per a la nostra ciutat: la seua vida cultural.

L’Ajuntament de Moncada aborda la celebració del Centenari de la construcció del Mercat Vell amb una sèrie d’actes que pretenen recordar la Moncada situada entre dos segles i reivindicar la funció comercial per a la que es va construir. D’esta manera, i amb el just record a quants ahir i hui han donat vida i raó de ser al Mercat, prenem consciència de la nostra pròpia història i raó de ser.

Finalment, és necessari mostrar públic agraïment a totes les persones que han col·laborat en la preparació d’esta aportació. Gràcies a tots.

***

1. MONCADA

A principis del segle XX Moncada era un poble cap de partit judicial amb quasi 4.000 habitants quan es va construir el Mercat. El nucli urbà creixia cap al “barri de les Eres”, el “barri de Badia” i cap a Alfara, principalment amb noves edificacions d’una i dos plantes.

Els camps de regadiu arribaven fins a les mateixes portes de les cases, mentre que gran part del terme estava dedicat a cultius de secà (oliveres, garroferes, vinyes, blat, ...). A més anava incrementant-se el treball en fàbriques i tallers artesanals basats en esquemes i mitjans massa ancestrals.

En 1901 la corporació municipal la presidia l’alcalde Angel Coll Ros i nou regidors designats entre els que més contribucions pagaven. La Vila de Moncada comptava amb quatre mestres, jutge, metge titular, seré i servici de bombers. El nou Ajuntament, situat enfront de l’església, va ser construït en 1911 sota la direcció de l’arquitecte municipal Luis Ferreres amb un cost de 39.500 pessetes. Igual que hui en dia, el municipi recaptava contribucions i taxes sobre les cases, les terres i el comerç local; també era responsable del sorteig dels “quintos” i del reclutament per a la Guerra de Cuba en la dècada de 1890 i per a la que començava al Marroc.

ANY

1860

1877

1897

1900

1910

Habitants

3.068

3.197

2.870

3.589

4.356

Cases

637

706

707

830

993

Moncada ha tingut, fins al segle XIX, una forma de vida basada en un model medieval i comença un segle que marcarà l’inici d’una sèrie de grans canvis a més coincident amb els avanços que arriben inexorablement a Moncada i que transformen, també, la seua mentalitat: l’arribada de la llum, més participació en les decisions col·lectives, l’automòbil, avanços tècnics, major higiene i educació i menor mortaldat.

 

***

2. EL MERCAT

Vicente Bonet Chapa presenta l’11 de juny de 1904 instància dirigida a l’alcalde Jaime Pascual sol·licitant l’inici de l’expedient de construcció d’un mercat cobert. Les obres van costar 21.443 pessetes i van ser sufragades per D. Vicente Noguera, marqués de Càceres, sent dirigides per l’important arquitecte Luis Ferreres, a qui en 1911 també se li va encarregar la construcció del nou Ajuntament. No obstant això el Mercat es va inaugurar en 1908, any de renyides votacions a diputats en què precisament va ser triat el marquès per esta circumscripció. Té una superfície de 632 metres quadrats i 9 metres d’alçària.

El taller de Vicente Ferrer Ballester, de València, va ser l’encarregat de la seua construcció seguint el model d’«Arquitectura Industrial», de moda a finals del segle XIX, en el que primava la utilització del ferro, els espais lliures i airejats. En la seua construcció es van utilitzar pilars redons de ferro colat, bigues de ferro, tot això junt amb sostre de planxa ondulada de zinc i tancaments frontals de fusta.

El Mercat es construïx en part com a conseqüència de la rellevància de Moncada com a cap de comarca de l’Horta Nord. Moncada tenia 3.600 habitants en aquell moment, que units als 1.500 d’Alfara del Patriarca, 500 de Massarrojos, 800 de Benifaraig, 650 de Rocafort, 1.350 de Vinalesa..., s’arribava a una xifra de 10.000 habitants amb relació directa amb el Mercat.

El Mercat ha sigut durant molt de temps lloc de comerç, d’intercanvi, de relació humana i social en definitiva. Fins abril de l’any 1976 va estar en actiu, any que va passar a ser el nou mercat el principal centre comercial de Moncada. El Mercat Vell ha sigut i és, també, lloc d’actes festius i culturals on han tingut lloc concerts de música, teatre, bous, commemoracions i ofrenes a la Mare de Déu, reunint així a les generacions d’ahir i de hui entorn d’un lloc emblemàtic i entranyable per a tots.

 

 

 

Luis Ferreres, l'arquitecte

Luis Ferreres Soler (1852-1926). Natural de Xàtiva, va iniciar els seus estudis en els escolapis i posteriorment en la Reial Acadèmia de Sant Carles de València, per a traslladar-se en 1871 a Madrid on va ingressar en l’Escola Superior d’Arquitectura. En 1876 obté el títol d’arquitecte i torna a València en 1880 on va destacar pel seu treball rigorós i per una gran capacitat professional i maduresa poc comuna per a la seua època. Va ser arquitecte major de València i va projectar la construcció de l’escorxador municipal, potser la seua obra més important, on va tractar d’aplicar els seus coneixements científics i artístics. Obres seues van ser, a més, els escorxadors de Cullera i Sueca, els ajuntaments i mercats d’Algemesí i Moncada i molts més emblemàtics edificis particulars de la ciutat de València construïts entorn de 1900, com el del Banc del Río de la Plata (hui Hotel Reina Victoria).

***

3. L’ECONOMIA LOCAL

A principis del segle XX l’economia de Moncada es basava fonamentalment en l’activitat agrícola i en menor grau en la industrial, si bé abundaven els tallers que cobrien gran part de les necessitats locals. Els treballs més freqüents estaven relacionats amb activitats com les pedreres, el transport en carros, el treball en el camp, les rajoleries, la fàbrica de Garín i la fàbrica de mistos. Per a tot açò es necessitava diàriament la contractació de jornalers que cobraven al voltant de 2,5 pessetes per dia treballat.

La superfície declarada de terra cultivada en tot el terme era de 68 hectàrees. El treball de camp absorbia la major part de la demanda de treball diari i es convertia així en la principal activitat econòmica de les famílies.

Peça fonamental en la majoria de treballs era el carro tirat per cavalls destinats al transport de productes agrícoles, de pedra, mercaderies, calç, tonells, rajoles, farina, cuiro... que donava ofici a moltes persones de forma habitual.

Alguns dels oficis tradicionals que existien eren, també, el de barber, boter, botiguer, carboner i espardenyer, que treballaven en el seu domicili i que es concentraven, sobretot, en les cases dels carrers que rodejaven la plaça del mercat. A més, existien gents que oferien els seus productes i treballs a viva veu recorrent els carrers com l’aiguader, esmolador, matalafer, cahirer, apanyador dels clivells dels pitxers, llibrells i gerres, el llander, pouater i els venedors de formatge, pa, sal...

La fàbrica de teixits de Garín, fundada en 1820, va tindre la seua major activitat coincidint amb el moment d’esplendor que va viure València cap a mitat del segle XIX amb el cultiu de la seda.

Producte

Pessetes

Carn de vaca, 1 kg

1,80

Pa, 1 kg

0,40

Carn de vedella, 1 kg

1,57

Bacallà, 1 kg

1,27

Creïlles, 1kg

0,13

Arròs, 1 kg

0,58

Vi, 1 L

0,30

Llet, 1 L

0,44

 

L’aigua

L’aigua ha sigut i és per a Moncada element fonamental per a la seua economia agrícola. Des d’antic ha donat vida a molins per a moldre el blat, que en el cas de Moncada, procedia del seu propis camps. Ha sigut també el principal suport de les famílies al permetre la producció d’hortalisses, tarongers, llegums, verdures i fruiters. Ja entrat el segle XX va servir per a generar inicialment la força necessària per a fabricar llum.

La “Séquia Gran” (Reial Séquia de Moncada) ha exercit un paper fonamental al llarg de 740 anys amb la distribució de l’aigua per al reg dels camps. Institució creada per Jaume I en 1268, ha administrat adequadament els camps de cultiu de Moncada i de tota la comarca de l’Horta Nord, amb un total de 6.500 hectàrees de regadiu.

***

4. LA VIDA DIÀRIA

La vestimenta

La vestimenta habitual a principis de segle poc havia canviat. Encara la roba es basava principalment en els teixits tradicionals: cotó, lli i llana.

La de l’home estava formada per espardenyes de cànem, camisa llarga de llenç color os o blanca que era substituïda per una brusa quan acabava de treballar, pantaló llarg ratllat com la brusa i faixa de cotó o llenç. Al cap, mocador que va anar substituint al poc per una gorra. Quan feia fred o plovia es cobria amb una manta i es posava roba interior de cotó. Les sabates només les utilitzaven les famílies que podien i en festes assenyalades.

La dona es vestia amb espardenyes, calces de llana per a l’hivern, sinagües, falda i faldellí, que de vegades també era exterior, i camisa de mànega llarga de llenç. El pentinat era amb monyos i un mocador doblegat cobria el cap, bé per protegir-se del fred o del sol, o per anar a l’església. La roba es guardava en baüls de fusta.

   

L’alimentació

Es basava, sobretot, en els productes que produïa el camp: forment, sègol, dacsa, creïlles, oli, llegums i verdures. A això s’afegia la carn que proporcionaven els animals que totes les famílies tenien a les seues cases: porcs, gallines, conills, ànecs... Allò que no hi havia a les cases es comprava en el mercat del dilluns i utilitzaven mitjans naturals per a conservar-lo: saladures, oli, inclús neu portada des de l’interior de València.

Existien a Moncada moltes almàsseres d’oli, premses on fer oli i una mistela de gran qualitat.

Els nostres avantpassats de principis de segle, igual que les generacions anteriors, repartien el treball familiar de manera que l’home ho feia al camp, tallers o fàbriques, metre que la dona s’encarregava de dur la casa endavant.

***

5. FESTES, MÚSICA I RELIGIÓ

 

Les festes locals anaven unides a la devoció religiosa i les dedicaven a setembre als seus patrons Santa Bàrbara i Sant Jaume amb processons, misses solemnes, concerts, rondalles, balls, albaes, teatre i focs artificials (castells, morterets, engraellats, despertàes...). El retor en 1901 era D. Gabriel Payà assistit pels vicaris D. Francisco Espinosa Pascual i D. Matías Laguarda Balaguer, encara que a les festes patronals venia sempre un renombrat orador. Les festes populars poc diferien de les de hui tenint un paper destacat els bous, la pilota valenciana, la música i els balls. Molts dels actes festius tenien lloc a la Plaça de la Constitució.

Moncada tenia des de 1872 una agrupació musical que regularment assajava i participava en els actes festius i religiosos de la localitat. Més avant, en 1914 constituiria el que hui coneixem com a Centre Artístic Musical.

A finals del segle XIX sorgixen nombroses institucions religioses femenines com “Las Hermanitas de los Ancianos Desamparados” i “les Franciscanes de la Inmaculada”, fundada esta última per la Mare Francisca, natural de Moncada. A principis del segle XX el sentiment religiós va canviar donant-se un retrocés en les confraries tradicionals per a donar pas a les Ordes Terciàries (dels Franciscans i del Carme) com una forma nova d’expressió religiosa i popular. Moncada va viure exemples d’açò en les peregrinacions i romeries multitudinàries dels anys 1894 i 1902.

***

6. LES GRANS FAMÍLIES: MORÓDER I OLMOS

La puixança que va tindre Moncada a finals del segle XIX i, sobretot, a principis del XX va parella amb la que viu la societat valenciana en general, però en gran part atribuïble a la importància de les famílies Moróder i Olmos que posseïen gran part dels terrenys cultivables, fàbriques i molins. D. José Moróder Peñalva pertanyia a una de les famílies més importants de tota la província. Cap a 1900 va construir el Mas que porta el seu nom junt a Sant Isidre de Benagéber. Posseïa més de 5.000 fanecades, majoritàriament de secà, la qual cosa requeria molta mà d’obra per al seu cultiu. Va sufragar el Casino Musical en 1910, part de la instal·lació del Trenet, el nou Ajuntament de 1911 i era propietari junt amb la família Olmos de la fàbrica de mistos “El Globo” a Alfara. A principis del segle XX va començar a transformar i a cultivar part de les seues terres per al cultiu del taronger. També la família Olmos tenia grans i importants propietats com la fàbrica de mistos, els molins de Moncada i Alfara i nombrosos edificis a València. Famílies també importants de l’època, encara que menys, van ser la d’Almunia, Bonet, Gabarrot, Chapa... formant el grup de ciutadans que més contribucions pagaven i, en conseqüència, podien ser regidors. Eren, en definitiva, els que dirigien la vida política i econòmica de Moncada.

  

El trenet

L’any 1891, fruit de l’auge del ferrocarril en tota Espanya, es posa en funcionament la línia de via estreta que unia València i Bétera. Açò va suposar, no sols per a Moncada, un gran canvi social, acurtant distàncies, sinó també en l’econòmic al permetre el transport de mercaderies des de les fàbriques de mistos de Moncada i Alfara del Patriarca. El Trenet va substituir les tartanes que regularment unien Moncada i València eixint des de la parada en el carrer Sant Roc.

En un principi el Trenet va comptar amb tracció a vapor aconseguint la vertiginosa velocitat de 40 Km per hora. Més avant, a principis de la dècada de 1920, es va electrificar la línia.

El Trenet va propiciar el creixement urbà, va ser la imatge del progrés i d’acostament popular entre pobles i gents de la comarca.

***

7. VALÈNCIA

València, amb 140.000 habitants a principis del segle XX, ha començat a aplicar tímidament en el segle XIX els grans avanços en la vida diària a través del vapor per als tramvies i els barcos, el tren, el telègraf i el cinematògraf. També ha hagut de suportar la mort de molts jóvens en les guerres de Cuba i Filipines i prompte en la del Marroc, la qual cosa provocava descontents i protestes unides a les que expressen els agricultors pels preus baixos. En els pobles són les famílies terratinents les que representen el poder econòmic i polític fent de corretja de transmissió amb la capital, i València amb Madrid. El negoci de la seda del passat segle està deixant pas al cultiu de fruiters i tarongers.

L’Església, amb el nou segle, veu els canvis socials que s’estan produint i propicia una nova religiositat més popular i la creació dels sindicats obrers catòlics. València ressorgix com a ciutat burgesa, mentre que van ocupant l’alcaldia de la ciutat els partits republicà, liberal i conservador en un ambient exaltat.

L’Exposició Regional de València de 1909 és el millor exponent dels avanços de l’època que es començaven a aplicar a la indústria tèxtil valenciana i al cultiu del taronger.

Espanya i el món

Espanya deixa un segle convuls ple de guerres, epidèmies i revoltes (contra els francesos, les carlines, Cuba, alçaments, fam...) que han provocat una forta crisi econòmica donant peu a nous conflictes socials. El Rei Alfons XIII hereta en 1906 un país que acaba de perdre els últims vestigis de l’antic imperi colonial i on abunda la pobresa. Els grans avanços i la modernització de les fàbriques i de camp arriben lentament. La indústria se centra en el Nord d’Espanya mentre que el 60% de la població es dedica al camp seguint mètodes arcaics i amb una taxa d’analfabetisme altíssima.

Els principals partits polítics, liberals, conservadors i republicans, no ajuden a eixe decisiu avanç que necessita la societat, ni a crear un ambient d’assossec. Té lloc la Setmana Tràgica de Barcelona, exponent el malestar regnant.

Fins a 1910 emigren a Amèrica 400.000 espanyols, mentre en el món vola el primer avió, l’automòbil ja es veu en moltes capitals i la llum comença a ser un fet visible... mentre s’acosta la terrible I Guerra Mundial i la “grip espanyola”.

*

Site developed with Drupal