Col·lecció fotogràfica de José Casaña i Ma. José Orts

Afegim 7 fotos més a les 19 imatges de diferents temàtiques que ens van deixar la parella formada per Ma. José Orts i José Casaña, amb predomini de la vida al carrer de Joan Devís Monleón (per cert, heroi a la guerra de Cuba i poeta llorejat). Hem de donar les gràcies a Arturo Xerri, que va fer d’intermediari, i per suposat als propietaris, que en dos ocasions ens han acollit a sa casa per explicar-nos-les amb tota l’amabilitat i la generositat que es puga demanar (berenar inclòs!). Gràcies també al seu fill Borja, que ens va solucionar in situ els problemes informàtics.

Comencem amb dos fotografies de la pujada a l’Ermita de Santa Bàrbara durant les festes d’agost, entre els anys 70 i 80. Totes les activitats de la festa es concentraven en este espai, que era el cor social del barri. Ací es veuen almenys nou paelles en plena cocció i un nombrós públic de la zona, congregat atenent a l’ofici dels cuiners. El paratge està completament canviat: en l’actualitat s’ha millorat la seua estètica però s’ha perdut eixe caràcter popular i bona part del seu valor d’ús. També està desaparegut el parquet infantil que es veu dalt a l’esquerra (un tobogan). Les fotos estan fetes per José Casaña, que reconeix a més a més a familiars, veïnes i veïns.

**********

Una instantània de l’Ermita amb l’arbrat de fa al voltant de 40 anys: pinets i un eucaliptus. Esta foto, com la que ve a continuació, pertanyen a la mateixa sessió que va realitzar José Casaña, molt aficionat a la fotografia, amb una càmera prestada, i de la que veurem altres fotos més avall. 

**********

Una imatge del Palau del Comtes de Rótova abans de convertir-se en l’actual ajuntament, rodejat de tarongers, en un paratge encara solitari, no urbanitzat. La fotografia està feta des de davant de l’escorxador. En la imatge de l’esquerra es pot veure com està l’edifici en l’actualitat. La foto antiga és de José Casaña.

**********

Tres xiquetes i un xiquet ballant al carrer Joan Devís a finals dels anys 60, prop del depòsit que hi ha a la vora de l’Ermita. Al cantonet del depòsit veiem la font, que donava ús a moltes de les cases, que encara no tenien aigua corrent. A més del ball hi ha molts altres elements simpàtics o curiosos, com les espardenyes de veta del xiquet o el carrer de terra, que tantes opcions de joc donava als menuts. La xiqueta més menuda, que juga amb el gosset, és Ma. José Orts, i darrere d’ella està Amparo Orts, arquitecta.

**********

Ramón Orts (pare de Ma. José, propietària de la foto), a qui veurem més avall de major, en una típica foto escolar: es troba darrere d’una taula i davant d’un teló de fotògraf en què veiem pintat amb poca traça un grup d’escolars amb els seus pupitres en mig de la replaça d’un jardinet, amb una font, un bust sobre un pedestal i un grapat de pardalets. Sobre la taula, entre altres llibres, un gros volum d’una Història de les civilitzacions, una lectura molt poc apropiada per a un xiquet de cinc anyets (era nascut en 1937).

Ramón pertanyia al Grupo Escolar José Antonio (l'actual Conservatori), era el curs de 1942, any molt trists de postguerra. Però atenció: ell contava que eixe era l’únic dia que va anar a escola, el van mudar per a l’ocasió i va anar a retratar-se com un més, potser per això feia eixa careta d’espantat. Eren quatre germans i una germana, i ell era el major. Son pare va morir molt jove i ell des de molt xiquet es va acostumar a buscar-se la vida, perquè en la postguerra passaven molta fam, a l’horta sempre trobaven alguna cosa per a menjar, espigolaven per a dur verdura a casa i bevien aigua de les sèquies, que aleshores estaven lliures de pesticides.

**********

Tota l’escampada de darrere del carrer Joan Devís Monleón, en la que encara no s’havia urbanitzat res. Darrere a l’esquerra podem veure “la Barraca”, l’únic habitatge de la zona, per la qual cosa podríem estar en els anys 40 o abans.

**********

Una colla d’onze treballadores de la seda a la fàbrica de Garín, en concret són un grup de teixidores a mà. Ací hem tingut la sort de comptar amb els comentaris dels propietaris de les fotos, però també de Filomena Bondia (“Filomena la Colaua”), que va treballar 48 anys a la fàbrica de la seda. Veiem l’uniforme de treball, possiblement cap a mitjans dels anys 50; les faldes s’havien acurtat i obligava a ser discretes en la forma de seure. Precisament per esta nova mida de les faldes veiem postures complicades per evitar mostrar les cuixes, i fins i tot alguna mà col·locada estratègicament per tapar un pam de cama. Este canvi en el vestuari de les dones porta tota una modificació de seua forma de seure en públic.

Per a reunir-se a fer-se una foto hauria de ser abans o després del treball, o durant els 10 minuts que paraven per esmorzar. Les xiques (totes somrients, joves i guapes), començant de dalt a baix i d’esquerra a dreta, veiem, agenollades darrere, Mercedes, Pepita Tomàs (dita Pepita la Caliua, mare de Ma. José Orts, propietària de les fotos), una desconeguda, i les germanes Vicentica i Mila. Assegudes davant tenim a la que deien “la Belmonte”, a Pilareta (que tenia un marit mestre), Pilar la Zenona, Luisa, i Carmencita la Chateta.

Ma. José Orts ens conta que Mercedes va ensenyar a llegir a sa mare, Pepita, en un moment en què entre les dones hi havia moltíssim analfabetisme.

Darrere de la foto apareix el número 257, que podria indicar “febrer de 1957” (?). Lamentablement, el fotògraf es va mostrar poc hàbil i ens va tallar els caps d’algunes xiques.

Ens conten que les fabriqueres anaven molt a gust a treballar, que eren com una família, i en estiu se n’anaven totes a dinar a la platja de les Arenes, a prop del balneari, i passaven el dia allí. Les companyes del treball eren la tercera família de cada una.

**********

Una foto familiar al carrer Joan Devís Monleón, festa des del costat de l’Ermita de Santa Bàrbara a finals dels anys 50. La segona per la dreta és de nou Pepita, mare de Ma. José, i la de la punta la seua iaia amb una veïneta al braç; a continuació son tio i la dona, la mare de la xiqueta, la germana, l’àvia i l’home, és a dir, sa mare, la cunyada i les germanes d’esta. En el carrer eren quasi tots família, i la zona s’anava urbanitzant poquet a poquet.

Darrere veiem de nou l’edifici conegut com “la Barraca” (ara en un entorn més construït) per la seua forma apuntada. La foto porta un segell darrere que diu “Información Gráfica E. Feliu. Beniferri, Valencia”.

**********

Ramón Orts de nou (pare de Ma. José) i Jesús, un amic, clavaris de Santa Bàrbara en la primera meitat dels anys 50. Darrere, en segell: “Reportages Fuentes. Valencia”. Si us fixeu veureu que les ombres dels dos retratats estan difuminades en laboratori; el fotògraf es va agafar la molèstia de treballar les llums de la imatge per fer visibles als dos joves i a la Santa. I tot allò sense Photoshop!

**********

Una imatge típica de l’Ermita de Santa Bàrbara, amb la pujada i el viacrucis, abans de l’última urbanització. Ens diuen que ací ja estava arreglada, però que antigament el sòl era de terra i que sovint es feia un fangar. Si ho comparem amb la imatge actual, el canvi en l’arbrat és grandíssim. També ens conten que en tota esta pujada, el darrer diumenge d’agost s’instal·lava una mascletada grandíssima, que es finançava amb els donatius del veïnat i a la que contribuïen les famílies coeteres generosament (ho conta també Antonia la Coetera en la seua entrevista), fent donatius en espècies; havien d’obrir les cases perquè dels retrons rebentaven els vidres. Allí es feia la processó, i a les festes de santa Bàrbara en desembre s’hi feia la fira i tota la festa. 

Un bon complement a esta imatge són les tres primeres fotos de la col·lecció.

**********

Jugant entre pinets, vora l’Ermita de Santa Bàrbara. Ja hem vist el pins més crescuts un poc més amunt, i en la imatge actual (a l'esquerra) veiem com s'han fet de grans. Fa pocs anys, un tornado va arrancar de soca-rel a bona part d’ells; ara, Pepe Casaña, el nostre informant, els ha replantat per pròpia iniciativa, una cosa que cal agrair-li molt.

**********

 

Xiquetes i xiquets en la fira de Santa Bàrbara, el 4 de desembre; aleshores la fira era més menuda i només es feia en la pujada a l’Ermita. Els xiquets porten pistoles i els tradicionals martells de caramel, i les xiquetes ninetes i un enigmàtic globus allargat. Les xiquetes de les puntes són cosinetes: la de l’esquerra és Ma. José, ama de les fotos, i la de la dreta és Amparo Orts, arquitecta; les famílies estaven tan ben avingudes que les vestiren igual. A festes cada any s’estrenava roba. Els tres altres xiquets eren cosinets de Pepe Casaña, l’altre informant.

**********

Pepita i la filla, Ma. José. La xiqueta porta eixe curiós globus i una nineta dins d'una bosseta, adquirits en la fira. La fira era el lloc més habitual on fotografiar-se. Darrere es veuen les paradetes: més amunt estaven les torroneres, les castanyeres...

**********

Ací estan les xiquetes i xiquets amb les seues mares. S’hi ha afegeix un nou xiquet, ben abrigat, i quatre dones més.

**********

El mateix grup amb només una baixa i una incorporació (la xica rossa, Carmen, tia de Pepe Casaña), potser perquè es van rellevar per fer la foto. El format quadrat indica que és una càmera casera.

**********

Una nova foto del grup; darrere, l’Ermita i algunes parades de la fira.

**********

L’extrem superior del carrer Joan Devís, al fons l’edifici dels Pares Combonians, hui tapat pels pins. En l’actualitat les cases han sigut completament transformades i el carrer urbanitzat i asfaltat. A la imatge Ma. José, amb coletes, la mare de Pepetres dones de tres generacions diferents en ple estiu, recolzades en un motocarro dels anys 50-60. El pi de darrere va resultar afectat pel tornado i es va haver de llevar.

Darrere, escrit a llapis: “Paca y Fina. 83. Vicente Santo”.

Ens conten que des del seu carrer al carrer sant Vicent (a l’altra banda de la pujada a l’Ermita) hi ha un refugi de la guerra civil, que està tancat però no arrublit, i que encara dóna el sòl quan es fa alguna obra. Parlant de la guerra saben que a Moncada no hi hagué bombardejos, però que sí que caigué “la pava”, un dels avions italians que tenien la base a Mallorca (també ens ho va contar Antonia, que en va ser testimoni). Sembla que el van metrallar des del campanar d’Alfara.

**********

Ramón, el pare de Ma. José, fent aranyes al mateix carrer, Joan Devís Monleón, amb un nombrós públic entusiasta; es veu com li aplaudeixen les xiquetes i algunes persones adultes. La bona sintonia entre el veïnat és molt evident. Les cases de la dreta són les “casetes de l’ajuntament”, hui en dia impossibles de reconèixer perquè s’han transformat les façanes. Darrere porta un segell amb la data de juny de 1955 a la ciutat de València amb l’autoria il·legible.

**********

Pepita i Ramón, mare i pare de Ma. José respectivament, amb una cosineta i un germà d'ell al carrer Xàtiva: encara es conserva la casa cantonera amb la mateixa façana -només hi ha un canvi: la porta de fusta tradicional, amb l’anomenat arc escarser, que ha sigut canviat per una porta valenciana i s’ha tapat l’arc.

**********

De nou, Ramón i Pepita, pare i mare de Ma. José, festejant al carrer de Santa Bàrbara; ella amb el mateix abriguet i ell més mudat que en la foto anterior. D’este carrer tampoc no podem identificar cap casa (potser la teulada de la “barraca” un poc més arrere a la dreta). Queden molts solars per edificar, i quant a les cases o patis, veiem portes amb pedres roderes (per protegir les brancades) i portalades grans per entrar els aparells de llaurança o les pròpies collites. Darrere, a boli o ploma: “Ramón y Pepita”, i un segell de “L. Zamorano. Fotógrafo. San Roque 27. Moncada. Valencia España”, i la data: 26 de desembre de 1960 (segon dia de nadal, en dilluns).

**********

La família de Pepe Casaña, propietari de la foto, en una foto de grup molt bonica, amb molta vida. Estan en un desconegut carrer Bétera, cap al final, a on s’havia traslladat la iaia des del Mercat Vell. El xiquet de la dreta és el mateix Pepe, mudat amb corbata, i va de la mà de sa mare. A l’altre costat el seu germà, accidentat en el genoll, i la seua cosina Lolita. Totes elles són germanes, i ells les respectives parelles, és a dir, cunyats: eren sis germanes, les sis casades.

La colla està de festa, possiblement en alguna comunió; porten ampolles d’alguna beguda festiva, els xiquets porten corbata i tots riuen i estan de jugarota... però les quatre dones no es lleven el davantal, que era omnipresent en aquella època. Les cases s’anaven modernitzant acceleradament, i de fet en veiem una en obres. La foto porta darrere segell d’E. Feliu (Beniferri) i està datada en 1960.

**********

El pare de Pepe, Vicent Casaña, conegut com “el Blanco”, amb calfadors o genolleres als garrons, que jugava en el Moncada C.F., en l’únic camp de futbol que hi havia, que estava al Seminari. Darrere porta un segell en què llegim amb dificultat “Casa Manero [?]. Valencia”.

**********

Una sèrie de tres fotos de la construcció del Seminari, possiblement cap a mitjans dels anys 40. Són molt espectaculars les bastides, construïdes amb cabirons i ancorades als murs (tal com es faria mil anys enrere). És espectacular igualment la columna, ací ja acabada, i l’habilitat dels obrers per fer tot tipus d’estructura tan atípica com eixa. Veiem clarament quatre treballadors amb gorra o boina, i a l’home de la dreta que pareix més elegant i que podria estar supervisant.

El pare de Pepe, Vicent el Blanco, li contava com pujaven els sants a la porta de l’església: a llom i arrapant-se per les bastides. Allí treballaven ell i el seu germà.

**********

Cinc obrers posant per a la càmera, orgullosos de la seua bona faena. Reconeixen a un tal José María Rita.

**********

Una altra imatge de la construcció del Seminari, ara amb el grup d’obrers alçant murs amb rajoles. La complexa bastida es veu molt millor, es pot contemplar com els cabirons anaven cargolats, seria una faena grandíssima, especialment si ho comparem amb els mòduls actuals.

*

 

 

Site developed with Drupal